Kyrandia

Paraules senyalades no poden ser negades

El fill de l’Einstein

Segons la Wikipedia i la geomorfologia, un meandre  és un revolt molt pronunciat en un curs d’aigua. El meandre es forma quan el moviment de l’aigua del riu erosiona les ribes i amplia la seva vall i esdevé força planera. Afegiré en la mesura del que se que és un procés cíclic, dependent del temps i dela inèrcia de les corrents, i una de les preguntes a la qual els éssers humans (feliçment) encara no hem donat una resposta, o si més no, una parametrització.

És un fenòmen curiós en el qual l’avançament del riu, a mesura que passa el temps, afegeix al seu curs una major curvatura en els seus revolts, de manera que, lenta i progressivament, va formant una corva cada cop més pronunciada pel que realment és l’avenç d’una petita distància. Arriba un punt en que aquesta distància és tan petita que la corba s’uneix, i el curs del riu prescindeix del mateix, deixant en el seu camí un anell d’aigua destinat a assecar-se. El curs de l’aigua, lluny de seguir en el seu òptim moviment, tendirà a formar-ne un de nou.

meandre

És possible que de tots els genis que hagi donat el segle XX, el més brillant que haguem tingut hagi estat Albert Einstein. Entre les moltes coses que ens ha donat i moltes de les quals encara no hem superat, va dedicar una mica del seu valuós temps a aquest fenomen de la natura i al 1926 va dedicar un article a una conferència sobre models transport de sediments, el qual va ser en certa manera, un dels inicis de l’estudi d’aquest camp

D’entre totes les coses que podria haver deixat al seu fill com a llegat amb una mica d’interès, de totes les contribucions a la ciència i en particular a la física, va recomanar al seu fill Hans Albert l’estudi dels fenòmens de la erosió per l’avenç dels corrents d’aigua i el transport de sediments, aconsellant-lo d’abandonar la seva vida tranquil·la i feta entre Suïssa i Alemanya i marxant als Estats units.

El fill de l’Einstein, Enginyer Civil i no físic, pobre home, suposo que es deuria dedicar tota la seva vida a intentar no allargar l’ombra del seu pare sobre el seu treball. Quaranta anys d’investigació sobre un fet que no és explicable d’una manera tan precisa com la gravetat o els efectes de la força, que depèn d’una component certament estadística i d’un anàlisi probablement allunyat del generalisme i més aviat en una perspectiva de treball feta a mida o cas per cas; i és ben possible que quan parlin del premi Hans Albert Einstein Award atorgat a les grans contribucions en aquest camp hagin d’acompanyar amb la facècia de “Ep, no el pare, el fill, que en va tenir (he, he, he)”.

Segurament sóc jo que li dono moltes voltes. Els investigadors estan fets d’una altra pasta. Mentre molts dels treballadors quan surten de la feina responen amb un “bé (o malament!) molta feina, ja saps…” quan se’ls pregunta sobre com els va la feina, l’investigador, que no rep cap input del món exterior, parla fins vessar la pròpia paciència sobre els dilemes de la seva lluita personal cap a una gran conclusió, petita a ulls del món.

Einstein només hi ha un, un gegant del coneixement modern, però probablement el senyor Einstein Jr, petit heroi hídric i anònim, que va morir mentres donava una conferència va aconseguir ser genial malgrat el cognom, i lluny d’amagar el seu cap sota terra, el va amagar capbussant-se sota els misteris de l’aigua. Al nostre món, hi ha molta gent que va per la vida dient que és fill d’algú, però el que de debò, i sota el meu parer és més admirable, és no comptar amb l’individu i formar part d’allò que diuen “ser nans a les espatlles de gegants”.

Això és progrés.



Tot costa molt

La sobretaula, com a concepte païdor és en sí un moment ona part de tenir fred -si ets un bon català-, és el moment de la conversa. Tot i que el concepte de fer-la petar és una cosa que sembla banal i en algunes ocasions gandula, fet servir aquest moment amb certa intel·ligència, o al menys al seny, es pot convertir en una eina (més que una arma) per moldejar la conducta aliena. Quants hauran lligat sota una conversa de sobretaula, hauran tancat acords, manipulat, enredat , follat amb la ment, arreglat el planeta o canviat el rumb de la seva vida. Pels que no som de lletres, la paraula pot arribar a ser una perillosa arma de doble fil per que esbiaixa les coses que ens diu la natura, però evidentment la única manera que existeix per explicar-ho tot.

Amb tot el que tenim i sabem fer, amb tot el potencial que amunt explicava, som capaços d’entrenar ben poc la nostra retòrica. I, per desgràcia el procés sobiranista català és un dels temes que ens tornen més simples a la hora de convertir-nos en improvisats tertulians demagogs dels platons intereconomia  de casa nostra. I no deixa de tenir mèrit quan li hem pres el lloc al futbol, l’economia, premsa rosa i derivats.

El problema no és el tema en sí, sinó la divisió i la poca capacitat d’entesa entre les persones, que d’altra banda son un reflexe dels que ens manen i s’envien cartetes però no s’escolten. El procés d’independència de Catalunya té el poder de, en una taula plena de contertulians desconeguts i a priori ben avinguts, al aparèixer-se, de dividir i polaritzar les opinions de cadascun, afectant a partir d’aquell mateix moment qualsevol possible nou tòpic que pugues estar en voga fins al moment de separar-se, que presumiblement, després d’haver-se creat aquesta incòmoda situació, serà ben aviat. És pitjor, penso jo, que si m’aparegués en una taula i digués a la resta de companys, bé jo es que resulta que soc copròfag, perquè seria incòmode per raons evidents però a nivell personal, només jo com anunciador de dita mamarratxada estaria afectat.

Ara si em llegís algú i digués: No, vaja, això és guerracivilisme de pa amb tomàquet i vinet de més, d’això n’hi ha molt, simple polaritat social de barça-madrid, dreta-esquerra, marmite love-marmite hate… Segur?  Perquè  un fill de puta de dretes sol seguir sent de dretes i un fill de puta d’esquerres igual… però el portrait no varia. A vegades sembla que si parles amb un espanyol calmadet i de bona fe, que no es fa amb el procés català, en el fons, molt en el fons, sentiria cert alleugeriment en el seu cor poruc i ancorat en el passat quan els tancs rememoressin els vells temps i s’obrissin pas en la diagonal per suspendre l’autonomia que no ens mereixem. I no cal dir les pors que hi ha a independitzar la terra i fer-la un lloc d’allò més provincià i tancat, on tot el que faci olor d’espanyol no tingui cabuda. I si no es fa, muntar terra lliure 2.

La qualitat d’un article, al igual que la qualitat d’una conversa, depèn en gran part de l’alçada de mires dels temes que s’hi parli. Mirar al sol i apartar la vista del dit que l’assenyala és difícil, i saber llegir els temps que corren per fer els debats adequats, i parlar amb qui cal de com solucionar la els reptes dels nostres temps, és el que ens separarà de la irrellevància. Però ja ho deia el Guardiola, que tot costa molt…



Sissi

Aquest article hauria d’haver estat penjat el 9-N. Malauradament ha estat impossible penjar-lo fins ara…

La ment d’un megalòman està plena de fronteres. Com un cim, tot allò poblant la ment dels homes normals que van a peu està ple de petitesa vist dels ulls de l’alçada, i no per mirar de tu a tu el cel un es guarda de la gàbia de prejudicis i altivesa, la distància perpendicular que fan senyors i homes que es mesura en poder, diners, aliments i aparença.

Per aquest motiu, pels catalans, per un poble farcit de burgesos i pagesos mancats  de tota monumentalitat i esplendidesa, amants del petit diner i comitè, pragmàtics, comuns i quotidians, poble de gregaris i habitants d’un indret intranscendent de la història del mon, no has servit mai cap simpatia.

Casualitats de la vida, prestes avui encuriosida la seva mirada en aquelles gents que s’han posat d’acord per celebrar i reivindicar el seu nom, i mentre pensa en les calloses mans que dipositen un paperet en les urnes, en el que s’hauran cregut alguns vestint pretensiosos vestits de diumenge,-probablement els pocs que tindran-, en la poca dignitat de les ulleroses mirades, esquenes corbes, arrugues tints i calbes, oblida que una gran massa de gent de posicions diverses i pensament distant s’ha posat d’acord per demanar-se quin paradigma volen que regeixi les seves vides, amb tot el cost que ha suposat i el molt al que s’ha hagut de renunciar. Oblda que aquest pot ser un moment històric, perquè oblidar implica haver concebut mai.

I mires encuriosida, expectant a veure si algú de nosaltres, podrit d’anarquia li clava un fi estilet a tot plegat; en el fons que tenim el defecte de ser més propensos a acomodar-nos en la doble negació, més que en afirmacions acords als canvis del nostre temps. Poble de defectes, igual tendim a mirar-nos massa al mirall i ser autocomplaents, i ens reconeixes perquè igual no passem els millors dies amb la nostra parella, que sembla encastada en un paradigma antiquat, i més d’un cop en la nostra vida hem viscut en la nostra decepció en la pèrdua i en la solitud. No sembla que vagi a passar res, que si més no és un senyal d’absoluta intrascendència

Tant en la teva llengua com en la nostra, el si no no és cap lloc, i tu, de la que es diu que erets una avançada al teu temps ens veus amb simpatia, i segurament brillaran els ulls al saber com ha canviat el món i segur . No et diré que no, però entre tantes coses si ens veiessis de debò mesuraries des de la teva aristocràtica regla i sota la teva distant actitud aquest dia i fins i tot veuries amenaçada la posició de privilegi. Tothom és qui és. Tot pel poble, des del poble, cap aquí viren les coses. Si no ens enganyen, és el nou mirall des del que hauríem de veure-ho tot. Però sobretot, princesa Sissí, perquè no estàs viva. Ets morta i el temps és nostre. I tant tu, com els nostres errors passats, i sobretot els èxits, història, greuges i miracles queden enrere. Mira el que vulguis noia, però recorda que la lluita és per no oblidar. Concretament, el que vam fer en vida.



Kyrandia

El dia 27 de Febrer de 2013, en una decisió no mancada de certa polèmica, l’Institut d’Estudis Catalans tancava una discussió lingüística arrelada en la primera dècada dels dos-mils i decantava amb aquell efecte retroactiu del que pressuposa que té raó i sempre l’ha tingut, que la paraula per denominar les pàgines online d’usuari orientades a mostrar articles cronològicament, seria anomenat, a partir del mateix moment i per tancar qualsevol discussió, blog. Tornant els conceptes de bloc i bitàcola al paper d’on no haurien d’haver sortit, quedarien les nomenclatures antigues en la mera anècdota, i poc a poc el blocaire català (nom del qual, mirant enrere em sona a boletaire) i altres denominacions d’origen menys conegudes esdevingueren un bloguer.

No és pas una queixa, no és pas un renec. Al contrari, com a ex-blocaire ho entenc. Cap comunitat lingüística -i això no ens eximeix als catalans- que vulgui créixer com a tal i ser reconeguda, en determinat moment ha de fer altra cosa que abandonar la romàntica etapa de l’exploració al desconegut i els castells a l’aire i ha de posar els mitjans que li calgui per poder reconèixer una estructura i posar un cert marc d’entesa. I fer-ho ens ha d’alegrar a tots ja que aquesta petita distinció és en la seva irrellevància símptoma de vitalitat de la blogsfera catalana, o si voleu, catosfera.

Reminiscències d’un passat gloriós, l’avantatge de tot plegat és que es pot recordar el que alguns vam aconseguir ser durant certes nits i dies (m’aventuro a dir que més aviat nits) quan bolcàvem les nostres ganes d’escriure, i llençàvem  ampolles al mar. La millor definició al que fèiem és aquesta que acabo d’escriure, pobres bèsties de nosaltres que esperàvem que algun desconegut parés la vista en les nostres carrinclones plantilles bonicament fetes en HTML entre les recomanacions d’altres bloguers, en pàgines de comunitats blogueres o senzillament que alguna paraula matxés en el cercador; i maldàvem per aconseguir el millor widget, posar a les nostres pàgines una andròmina falsa semi-automàtica que tragués música, un feed de notícies, la previsió del temps o acudits aleatoris. La pompa abans que la lletra. Ningú et compra un blog si no saps què posar-hi, i la blogsfera estava de capacaiguda, sent els blogs quelcom en extinció. Més o menys com ara.

Més enllà d’això, la gràcia està en el que hi va passar. Seguint els textos dels bloguers contemporanis que em van acompanyar, crec que la notícia positiva és que el temps que hi vam dedicar al tactac del teclat va ser exitós. Em falten dits per comptar històries: tots els  que van fer teràpia i se’n van sortir, els que van acompanyar la seva formació i van escriure fins que la feina els va deixar secs o sense temps per loguejar, els artistes que van fer del seu blog una eina i encara animen els seus personatges, fins i tot gent que ha deixat la droga i ha escrit la seva experiència cada dia, trobareu per la xarxa. I tot això pel gratuït preu de fer-se una compta i escriure-hi si es vol. La gent està plena de sorpreses. Benaurats els que posseïren posseeixen o posseiran un blog perquè sort serà de la seva banda.

Bajanades de la magra llet.

Crec que ens volen fer creure que el assumpte del treball es basa en la eterna discussió de l’ou i la gallina, tergiversat a dos conceptes més entortolligats com feina i la formació. Com si hi hagués discussió. Poca broma que n’hi ha. Si encara discutissim què va ésser primer, si la feina o la iniciativa, com volent buscar una explicació a la fallida final… Com si aquí no es generés feina real després de l’alça del maó per culpa de ser un pais ple de paletes. Com si la formació no fos quelcom inherent a la feina a la que s’aplica. I mentrestant un sistema universitari que forma però aboca. Falta d’eficiència en dirien alguns. Ja em direu… I mentrestant es fa una reforma laboral que incentiva l’acomiadament fàcil i escanya la vida laboral. Tu, no seré jo un entès, però al veí del costat l’anaven a prejubilar als 55 anys fa ben poquet. Aquí passa alguna cosa. Perquè les facilitats que dona l’estat a la iniciativa pròpia son poques.

Vaja, que algú ho havia de dir.

 

Quan ets president i plegues.

Com son aquests dies! Es més que possible imaginar com plega un treballador, i més
en aquests dies de destrucció de feina, i com és d’improbable imaginar-se com plega una figura pública com un president per molt que es desitgi. Màxim si el president és el del Barça.

S’acaba una era, començarà una lliga. M’imagino al
Laporta arribant al despatx amb la capsa de cartró, típica escena d’acomiadament,
posant en uns pocs centímetres cúbics anys, fotografies i papers. Per
les darreres potser li val un USB, i pels anys, encara que, boig com està el món quatre més
quatre facin set, s’alegrarà potser de no haver de carregar tant de pes
i sobretot, de haver deixat el club molt millor que quan va arribar.
Quants records han de venir al seu cap. Quants em venen a mi:

Recordo que fa set anys hi havia un club a Barcelona
on piloteta no
entrava ni empenyent-la amb la ma, ni empenyent-la amb ampolles de JB i
caps de porc, on faltaven quartos, on la secció de futbol era la riota
quan el nom del club porta la lletra f davant de tot, on el president
duia a la deriva una institució que semblava tornar irremeïablement als
temps abans del segón adveniment de Cruyff acompanyat de una taqueta
anomenada S.A, en una
època on ningú es preguntava què volia dir polititzar un club i el
Reial Madrid s’emportava la lliga a la última jornada sense arrabassar
la victòria moral a aquella miraculosa Reial Societat de Denoueix, i es
permetia el luxe de fer fora al seu entrenador per a portar un
portuguès que pocs cops havia passat d’ésser segón entrenador. Qüestions
de librillo.

També
recordo una campanya electoral on ballaven noms i noms de futbolistes i
entrenadors que retornarien al Barça la seva dignitat. També recordo
que els que ara fan txin txin per la derrota del Laportisme nepotista
cantaven a la seu de campanya el Laporta president, Catalunya
independent
. Em fa mandra recordar gaire més. I si hagués
de resumir els set anys posteriors, mandrós de mi, ho faria amb tres
eslògans: Del "Aquest any sí,
passant pel "s’acaba una lliga, comença una era", acabant per
"l’escrivint la història" d’ara. Ara el club del que parlava al principi
del paràgraf es diu Futbol Club Barcelona i sí que el coneix tothom.

El major mèrit de Laporta és que marxarà i no
s’enrecordaràn d’ell en una bona temporada. En campanya s’ha parlat de
deute però no de pèrdues, d’expansió i no de recuperació. Amb la UVI
econòmica a casa d’altres. Ja no es parla ni de violència ni de
publicitats a la samarreta. Avuí dia, els fums estàn pujadíssims i amb
raó, el prestigi pels núvols i no mengem perdius per tendència
autodestructiva. Se’ns omple la boca parlant de idees buides de
contingut com la politització de un club i s’evita parlar de conceptes
com campanya electoral, que contenir, contenen poques lletres, però com a
poc mig milió d’euros, xifres de Benedito. 

Ja
se sap que no tot han estat roses i violes, i la prova son els escàndols
i les informacions que van dur a les dimissions. Emilio Castelar digué
un cop, mig segle abans del naixement del club que
va ésser el centre del món, que Todo cargo gratuito es inmoral, y
quien
no cobra se lo cobra
. Ho cito perquè Laporta marxarà deoxamt la
sensació que Gaspart i Núñez van deixar al partir, i suposo que
anteriors presidents que no conec: de negocis, comissions i malversació.
No m’ho crec tot. No em crec res, i em sembla que tota veritat dita en
alt és mentida, senzíllament perquè si el Barça o cap club important no
reportés res als qui manen, ningú hi voldria dedicar el seu temps. 

Ara, en Pedrusco, persona que he de reconèixer
que no volia que guanyés, té el gran repte d’oblidar la rancúnia cap a
la nèmesi i procurar aprendre una miqueta de la seva experiència.
Governar el Barça és una altra manera de governar Catalunya, i igual que
tot poder adquirit pel poble (en aquest cas el poble culé) erosiona.
Manar es basa en perdre padrins, guanyar enemics i arrossegar punyetes,
per a portar a bon port una idea. S’aguditza la cosa al Barça, més que
un club també per la seva capacitat de forçar situacions com un procés
electoral després de guanyar una Champions. El Sandro haurà d’intentar
contentar a tothom, i que no li creixin Sandros ni Giralts. No puc
desitjar res més que bona sort i felicitar per la victòria, però malgrat
la feina ben feta l’estalvia de conquerir el present i el futur inmediat, haurà
de treballar dur per a mantenir la línia.

Jo,
des d’aquestes línies, em declaro un Laportista confés i agraït.
Catalunya necessitava i necessita un home del seu perfil si pretén ser
quelcom més universal del que pot adquirir una regió. I al meu parer,
Laporta des del Barça ha defensat en el seu temps la dignitat i els drets d’un païs amb
molt més seny que els mitjans i els polítics. Es pot no agradar amb un discurs, però  no es pot enganyar, o anar sempre allà on bufa el vent. I aquestes coses no
se les pot recriminar ningú. El temps el tractarà millor, i si
desapareix de la vida pública, al 2016 podrà aparèixer a les eleccions
igual que ara fa el Núñez, amb el cap ben alt i essent recordat com el
que és… Qui ho diria.

De l’estaca a Itaca

Dimecres. Ja està. Ha valgut la pena. 15 tongades d’examens
després dels meus inicis dubitosos plens d’ errades i fulls estripats segueixo igual de barbamec – curiosa
paraula per cert – foradant fulls per a ficar-los en arxivadors que no tornaré a obrir, amb les assignatures a la butxaca, lliure de la
responsabilitat de l’estudiant i lliure per a estimbar-me en la
realitat.

Si anteriorment heu seguit el bloc,
sabreu que avuí dia ja hauria d’ésser enginyer (tècnic, no enganyaré a ningú). No encara,
malauradament. He de confessar que malgrat em graduï en un parell de
setmanes, he ajornat la consecució del paperet en favor del meu treball o
tesina de final de carrera. El fet ha aixecat una miqueta de
perplexitat entre companys de classe i biblioteca.

Ho
parlava amb companys: Què representa tal cirereta d’un pastís de tres
pisos i cinc anys? És un postre de mal gust que ens el hem d’empassar
per marxar del restaurant universitari per a probablement tornar l’abans
possible per a fer un màster-mós o un tiberi de segon cicle? És la última fulleta
de menta que ens empassarem abans d’esclatar?
(tampoc hi ha gaires
opcions al carrer). O quelcom que podem fer per a gaudir-ne de la
experiència i dur el coneixement adquirit cap a alguna cosa La pregunta
resultà retòrica al cap i a la fi, i per cortesia ningú digué el que
pensà igual que jo callí mentre em perdia en temps verbals incòmodes.

Suposo que si ells em diguéssin tota la seva veritat
sentiria un discurs semblant a: Treu-t’ho de sobre ja, acaba com abans
millor i amb el que trobis. Et penses que et servirà a la vida laboral o
en la teva formació? Això és un llast per al teu proper any que
probablement perdràs. L’any que vé tancaràn moltes portes i ara que tot
canvia a Bolònia i podem sortir amb un títol que probablement serà
obsolet en temps express és hora d’afanyar-se i guanyar-se un bon lloc
en l’escalafó educatiu.

Suposo que si jo els
digués el que penso amb franquesa els diria que prendre cada repte com
si fos una astella o una estaca a arrencar-se amb violència és passar
desapercebut, capficat en l’evasió i en no en l’enfrontament amb tota
oportunitat presentada. Que s’ha d’estimar el que un fa. Que les coses
han d’acabar quan finalitzi el seu procés, i no quan una data t’ho
imposi, ja que tota feina feixuga acabada a corre cuita és subsceptible
de sospita d’ultratge. El formigó no endureix a voluntat. I que el temps
emprat en fer alguna cosa de la que se’n pugui treure un profit, no és
temps perdut, encara que el fruït d’aquest deixi tanta bona voluntat en
un error.

Per a gustos, els colors. Si llegeixes
primer l’argument dels meus amics i després el meu probablement quedi
d’un romanticisme de caire meravellós. Arguments llegits en ordre
invers, un regust de cruesa assenyada que denota certa veritat en el
fons. Com importa tenir la darrera paraula i què poc importa el debat
quan els assumptes es resolen amb una barreja de voluntat i convicció,
resultant la veritat i el model a seguir si hi ha hagut èxit. I igual que tenir la última paraula és el que et dóna un regust de veritat en un debat, acabar una feina de la millor manera suposo que compensarà amb una sensació semblant a tenir la raó.

Què més
dóna, fa dies que he escrit tot això, i tenia ganes deixar constància de
una decisió que només deixa constància de certa inseguretat sobre el que he fet.

Reivindicació atleta.

Dur corrent vint quilòmetres.

En una mitja marató tothom qui l’acaba guanya.

No és una paradoxa ni un topic dir que el primer respecta a l’últim com si fos el millor.

Sobretot és una lluïta contra la ment. La ment sempre va endarrerida del cos, perquè tendeix a defensar la integritat física. Per això tiba més una ment poc convençuda que un bessó al llindar de la pujada. És infantil una ment fatigada, igual que un nadó cansat abans de dormir. Sigui de 5, de 10, de 15 o de 20, hi ha un moment en que t’avisa que no podràs, que encara  que seria millor esmunyir-te entre la gent i abandonar el dorsal. En aquells moments arrossegues el cap com si fos una llosa

És una satisfacció inscriure’m en una cursa, rebre dorsal i obsequi, sortir a correr per l’asfalt on en unes hores els peus i no els vehicles governaràn i recorrer al ritme propi,

Suposo que si hagués de dir com correr, recomanaria bon calçat i ritme propi.

El bolero de Ravel

 

Una de les peces més majestuoses de la música clàssica del segle XX és també una expressió per a anomenar a algú o quelcom pesat o repetitiu. Jo la faig servir sovint, suposo perquè la meva avia tenia i té la costum de dir-la.

I passa el que passa, que poc a poc la vida d’un s’allunya del bloc on s’hi sol passar hora i escaig per a enganxar un post a la mínima bufada de vent. Llavors sembles mort, acabat i només t’escriu un robot -afalagador, perquè m’ha espamejat tot el bloc – per explicar-te sobre sandàlies i les meravelles del Office.

Però aquest bloc és el Bolero de Ravel. Cíclic, amb més o menys força, acompassat el millor que pot i sobretot, de marcats intèrvals. Potser ara sona una simfonia fluixeta, però ja queda menys per al forte…

tacar

Serà perquè en les poques estones que disposo, m’he enviciat de nou a
Cheers i m’ha donat per imaginar que si els allotjaments son com
tabernes on els clients fent la fila que facin son els blocs que beuen
la birra dels posts en una mena de confiat autoservei al més pur estil
La Ovella Negra, Blocat deu ésser un antre majúscul, un dels més grans.

No
és que el servei vagi mancat d’encant. Té l’encant just dels llocs
humils, sense gaires floritures, cosa d’agraïr per salubritat. Però,
vist de una manera enginyeril, la estructura del garito, sense
estar mal fet, presenta problemes de resistencia que ja han superat el
Estat Límit de Servei i s’apropen al Estat Límit Útil, pobres. Mentre
passo les estones, de tant en tant miro les esquerdes en aquell sostre 
que fa temps que hem tocat i auguro que amb l’aplicació de materials més
ferms i millors estructures, tant en estètica com en durabilitat, més
d’un pensaria que ja no es fan les coses com abans.

Suposo que
aquest bareto es va convertint cada cop més en un d’aquells llocs
que s’amaguen en les ciutats on les paraules o la casualitat t’hi poden
portar. Malgrat per aquí sempre hi ha puesto, el senyor Mayday
Malone de torn sap que ja no impressionaria a ningú repartir pamflets
sobre les noves possibilitats de anar ebri amb el producte de la terra.
De fet, qui pot dir que va sereno avuí dia? I les multinacionals… el
producte vingut de fora… m’ha faltat temps per atacar al mateix yanki
que va possibilitar l’establiment. 

 

« Older posts

© 2016 Kyrandia

Theme by Anders NorenUp ↑

css.php