L’altre dia fent un ús abusiu de la pizza i estrella
damm en una de tantes converses vespertines a la típica tòpica casa
d’un amic de fora la ciutat on el futbol es tornava un cop més la única
derivació lògica de les nostres paraules malgrat a la televisió jugués
la penya, se’m va ocorrer acompanyar les meves teories amb la paraula
del moment, que no és cap altra que "Villarato". La resposta que em
vaig endur de un dels meus contertulians, que saltà com d’un resort i
de ben segur esperava que algú digués el mot em va obrir els ulls: "Ja
està, ho has dit, Relaño t’ha guanyat". Com pot guanyar aquest home a
algú que no coneix? No compro el seu diari, i si he de buscar resultats
i notícies esportives de caire espanyol tendeixo més als d’Inda. En
quin moment l’As m’ha jugat un pols i me l’ha guanyat?

Don
Alfredo Relaño, director de l’As, de Prisa, aprofito per a dir, ha
posat en un o molts titulars del seu diari aquest concepte que
personalment m’evoca una arcaïcitat plena de càlifes, sarraïns, deserts
i arquitectura islàmica entre altres coses, però no a futbol. Un
concepte que és intrusiu, tendenciós i que frega la cal·lúmnia de una
manera barroera. És insultant per a la intel·ligència del lector, si
ens aturem a pensar una mica. Insultant i provocador, per cert. Però
(no ho diré en la seva defensa) si fa que el teu diari vengui més
exemplars el posar en dubte la netedat de la lliga i la honestedat dels
àrbitres en favor del Barça o dels interéssos del senyor Angel María
Villar que el vendre una motxilla de CR9, està en tot el dret de vendre
al seu diari una informació mentre ningú el denunciï si no li dóna mal
de panxa empassar-se la seva suposada ètica.

Veia en un dels deliris de Di Caprio a Shutter Island com algú
li deia que quan et prenien per boig tot el que poguéssis dir reforçava
els arguments que t’assenyalaven. Igual hagués passat amb el concepte i
el diari si no fos perquè la resta de diaris es van sentir ofesos o bé
amenaçats. La llavor del villarato ni germinà ni va pujar pels arguments
del As, sinó per les contrarèpliques dels diaris catalans i el
recolzament de la resta amb els mateixos arguments. I és innegable que
per a existir només cal un mateix, però per a existir al món necessites
que et percebin els altres. I tothom avuí dia és sensible a aquest
regnat imaginari: Des del més radical Roncero fins al més sensat 
i avergonyit Segurola, passant per la legió de periodistes blocaires que se’n fan
ressò en articles que no son notícia ni son res.

Així
doncs, benvinguts a l’era de Relaño, o Relañato si teniu ganes de
venjar-vos de tan murri senyor que ens ha marcat un golàs, d’aquells
que no vénen d’un xut precís, que han aprofitat un malentès en la
defensa i han agafat al porter al pal contrari sense ser pas Ed Warner.
Com diria Pitxi Alonso: una jugada de pati de col·legi. I és que avuí,
el futbol d’elit, meravellós i màgic, es juga amb ploma i pilota (i comandament).

El que jo defensaria, ara que és en boca de tothom, és la introducció al diccionari d’aquesta paraula.
Algún dia el significant de Villarato tindrà quelcom a significar i no
hauré de clicar "afegir al diccionari" cada cop que l’escrigui en un
processador de textos per a no fer-me mal als ulls. De tothom, no de
Relaño, depèn que en un futur signifiqui quelcom semblant a mentida o
quelcom semblant a manipulació. Encara que aquest dos termes tampoc estàn tan allunyats.