Kyrandia

Paraules senyalades no poden ser negades

Petit manifest en diada.

Avuí que és diada popular no institucional i puc fer-ho,
vull recordar la història d’una petita cantonada que existeix al món.
Segur que tots la coneixeu. I si no la coneixíeu, ara que la situareu al
món, potser pensareu en ella durant uns instants.

A qui no li sona la història d’aquell país que no
va volia pertanyer ni a França ni a Espanya, que reivindicava i
defensava els drets històrics de una terra i d’uns habitants quasi mai
reconeguts, que durant un temps molt breu va assolir una independència
que li va ésser arrabassada de una manera poc gentil amb el pas del
temps, i que ha sofert la tirania assassina de llargues dictadures?

Alguns diràn que aquest regne/país va nèixer de la
il·legalitat, del populisme, de l’ambició personal i el desig de poder
de un excèntric aristòcrata. No crec que hi hagin gaires països que no
hagin vessat sang en fundació. Ningú traçaria fronteres antinaturals en
un món sense amenaces. I és per això que no em valen els arguments
acusadors d’aquells mateixos que, per no creure,  van segrestar els caps
d’estat i els van tancar per bojos, si es que algú en va sobreviure,
com tampoc em valdria arrossegar els meus arguments sota el llindar de
la història, com si no hagués viscut ningú després de tan importants
fets. En tot cas, no hauria existit ningú per a donar-los-hi
importància.

Probablement el projecte aglutinador
del regne de fa ja segles, que ara espera sense esperança en un
principat a la llunyana Galia no era un projecte que conferia llibertat
total als pobles autòctons. També es tacarà dient que el país era
l’intent de crear sibil·línament una avançada de França que no seria acceptada pel poble. Mai ho sabrem.
Només tenim la evidència que la constitució inicial del Regne reconeixia
la existència dels pobles que hi residien, els otorgava drets i deures
inherents, i els oferia un dret a decidir total en tota la seva vida i assegurava per primer cop la
llengua dels habitants de la terra com la oficial a tot el territori,
júntament amb el francés. Això els feia més lliures del que cap estatut  descafeinat i retallat pot assolir. Encara que de nou, m’he d’aixoplugar en el paraigües de les intencions que mai van resultar.

Canviaràn les banderes i
els colors igual que les llengües muten i els humans es barregen i
evolucionen sense perdre la capacitat d’anomenar les coses i
desdir-se’n. S’interpretarà la vida en funció de les drets i deures,
dels excessos i mancances. I no es compliràn les lleis de la física quan
passi el temps a la velocitat deguda i l’espai romangui inert i quiet,
amb la mateixa terra de muntanyes que van presenciar  batalles a la
llarga erosionants, i que tanmateix no les vàren tombar i foren de nou
inspiració per a noves guerres, potser canviant les dagues per piques,
les piques per arcabussos, o els arcabussos per la política, com demanin
els temps, igual protagonitzats per bel·licosos enamorats. Tot es
redueix al fet de no estar sota voluntat d’altri.

Havent arribat aquí, ja saps que estic parlant
del Regne de la Araucania i la
Patagònia. No se si trobariem un altre exemple al planeta terra amb
certes coincidencies, o almenys similituds, i ja seria massa arriscar-se a
parlar de vides paral·leles. Fruït de la bogeria o no, visca el Regne
d’Orelie
i un any més, feliç diada de Sant Jordi.

 

 



1 Comment

  1. Els de la Nova França, capital Perquenco, estarien ben orgullosos del teu manifest sobre el seu “Rouyaume” no reconegut, ni tan sols a la Wikipedia. Per ara, deuen de ser alguna cosa semblant a la República Independent de Casa Meva, poc més. Alguna coincidència hi trobo amb aquells qui pengen les senyeres al balcó el 23 d’abril, en senyal de no sabria resumir-te de tant que vol dir. Però has dit de no parlar de vides paral·leles, així que visca (almenys per un dia) els mapuches de la Aracaunia!

Comments are closed.

© 2017 Kyrandia

Theme by Anders NorenUp ↑

css.php