Kyrandia

Paraules senyalades no poden ser negades

De l’estaca a Itaca

Dimecres. Ja està. Ha valgut la pena. 15 tongades d’examens
després dels meus inicis dubitosos plens d’ errades i fulls estripats segueixo igual de barbamec – curiosa
paraula per cert – foradant fulls per a ficar-los en arxivadors que no tornaré a obrir, amb les assignatures a la butxaca, lliure de la
responsabilitat de l’estudiant i lliure per a estimbar-me en la
realitat.

Si anteriorment heu seguit el bloc,
sabreu que avuí dia ja hauria d’ésser enginyer (tècnic, no enganyaré a ningú). No encara,
malauradament. He de confessar que malgrat em graduï en un parell de
setmanes, he ajornat la consecució del paperet en favor del meu treball o
tesina de final de carrera. El fet ha aixecat una miqueta de
perplexitat entre companys de classe i biblioteca.

Ho
parlava amb companys: Què representa tal cirereta d’un pastís de tres
pisos i cinc anys? És un postre de mal gust que ens el hem d’empassar
per marxar del restaurant universitari per a probablement tornar l’abans
possible per a fer un màster-mós o un tiberi de segon cicle? És la última fulleta
de menta que ens empassarem abans d’esclatar?
(tampoc hi ha gaires
opcions al carrer). O quelcom que podem fer per a gaudir-ne de la
experiència i dur el coneixement adquirit cap a alguna cosa La pregunta
resultà retòrica al cap i a la fi, i per cortesia ningú digué el que
pensà igual que jo callí mentre em perdia en temps verbals incòmodes.

Suposo que si ells em diguéssin tota la seva veritat
sentiria un discurs semblant a: Treu-t’ho de sobre ja, acaba com abans
millor i amb el que trobis. Et penses que et servirà a la vida laboral o
en la teva formació? Això és un llast per al teu proper any que
probablement perdràs. L’any que vé tancaràn moltes portes i ara que tot
canvia a Bolònia i podem sortir amb un títol que probablement serà
obsolet en temps express és hora d’afanyar-se i guanyar-se un bon lloc
en l’escalafó educatiu.

Suposo que si jo els
digués el que penso amb franquesa els diria que prendre cada repte com
si fos una astella o una estaca a arrencar-se amb violència és passar
desapercebut, capficat en l’evasió i en no en l’enfrontament amb tota
oportunitat presentada. Que s’ha d’estimar el que un fa. Que les coses
han d’acabar quan finalitzi el seu procés, i no quan una data t’ho
imposi, ja que tota feina feixuga acabada a corre cuita és subsceptible
de sospita d’ultratge. El formigó no endureix a voluntat. I que el temps
emprat en fer alguna cosa de la que se’n pugui treure un profit, no és
temps perdut, encara que el fruït d’aquest deixi tanta bona voluntat en
un error.

Per a gustos, els colors. Si llegeixes
primer l’argument dels meus amics i després el meu probablement quedi
d’un romanticisme de caire meravellós. Arguments llegits en ordre
invers, un regust de cruesa assenyada que denota certa veritat en el
fons. Com importa tenir la darrera paraula i què poc importa el debat
quan els assumptes es resolen amb una barreja de voluntat i convicció,
resultant la veritat i el model a seguir si hi ha hagut èxit. I igual que tenir la última paraula és el que et dóna un regust de veritat en un debat, acabar una feina de la millor manera suposo que compensarà amb una sensació semblant a tenir la raó.

Què més
dóna, fa dies que he escrit tot això, i tenia ganes deixar constància de
una decisió que només deixa constància de certa inseguretat sobre el que he fet.



1 Comment

  1. Farà qüestió d’un parell de setmanes, fent forats als apunts d’Estructura Social per arxivar-los (en 5 anys no havia trobat el moment de guardar-ho tot, la inèrcia m’havia dirigit fins ara), vaig trobar una frase de Serrat: “la experiencia es un peine que te dan cuando te quedas calvo”. D’aquí la inseguretat de triar, de decidir, de tenir la última paraula, perquè a ningú no ens agrada que ens donin consells i tampoc no sabem del cert cap on ens durà tot plegat. I si ens equivoquem, ai.

    Amic Bobbin, no et puc pas enganyar: la cosa està fotuda allà fora, rodolen caps i cal forçar les portes per obrir-les, mentre l’endollisme està a l’ordre del dia. Però tu mateix ho has dit: “s’ha d’estimar el que un fa”. Molts d’èxits, que la sort és pels covards.

Comments are closed.

© 2017 Kyrandia

Theme by Anders NorenUp ↑

css.php