Valentia Musical

Feia temps que no escrivia un post parlant de música,
i ganes precísament no me’n faltaven. Suposo que és l’esperit de
denúncia i reivindicatiu és el que em porta a dedicar unes línies a tres
dels àlbums que han arribat a les meves mans darrerament, dignes de
menció. I suposant suposant, suposo que si menciono un treball és per la
seva qualitat segóns el meu criteri, així que suposarem un plus en la
valoració recomanativa, posaré una mica en context les circumstàncies no
sempre valorables que crec que els fan dignes de menció, compra o
descàrrega.

Del primer que he de parlar és del nou disc de MGMT,
Congratulations. Un gol per tota la esquadra per a aquells que
creien que la qualitat és passatgera i que la banda es quedaria en un
parell de One Hit Wonders. I això que Oracular Spectacular era
molt difícil d’igual·lar, un dels pocs àlbums on es pot dir que
s’aprofita tot. No només per la qualitat, sinó per la personalitat que
es desprenia. Potser els grans èxits de ràdio s’han amagat en un nou
treball més fosc i probablement més personal, vistes les referències a
músics en més de una cançó, però MGMT segueix sent una banda que sona a
innocent, sona a fantasia i sona encara fresc.

La
aposta és arriscada, perquè qui busca una còpia del anterior disc
millor que segueixi buscant novetats als prestatges de la fnac. La
banda, segóns he llegit, renega dels grans èxits i busca una major
harmonia. I la troba en cançons com Siberian Breaks, una d’aquelles
cançons de  més de deu minuts d’estirar-te i deixar-te portar,
recordant-me a grans peces del rock progressiu que fa temps que no
s’emulen. Per a mi, júntament amb Someone’s Missing, una cançó tampoc
exportable als grans concerts, son el millor del CD.

Un altre disc que crec que mereix l’atenció és el d’en Miqui
Puig, Homenaje a Barcelona. No és un àlbum novedós, perquè no
aporta res de nou, no és tampoc gran cosa, son només sis versions de
cançons, que son un homenatge intergeneracional per a algunes bandes que
ningú recorda. De Loquillo, El último de la Fila o Mishima segur que
ens enrecordem, però de BB sin sed, Los negativos i Los Salvajes no és
tan probable que ens vinguin a la memòria, per qüestions de dates de
naixement, i tot això. En aquest sentit, aquest homenatge és un gest
bastant generós cap a la introspectiva, per així dir-ho, en aquesta nova
actitud que sembla mostrar-nos ara el de l’Ametlla, més sensible al
underground i a la collita pròpia.

De l’àlbum
s’ensuma un esperit de sala Zeleste. La sala va acollir a moltes bandes i
molts artistes del moment, i pel que se, és motiu d’enyor des que va
ésser Razzmatazz. Era un recolzament antic al que ara anomenariem
indie,  en uns anys de música molt menys accessible que ara. Les
versions desprenen rebel·lia, com a mínim la que a Balmoral en Loquillo
no mostra, per molta nostàlgia que aquest ara dugui i que tan bé
entonaria amb els sons de Bagdad i Fenomenal. És una barreja dels dos
conceptes, amb un so més intens, amb més recursos de vent i electrònica
que fan que semblin més singles que les originals. Sona bé.

He de dir que m’he hagut de fer amb aquestes sis cançons
via Itunes. No se si està gaire disponible al mercat, físicament. Jo no
l’he trobat per moltes ganes que tingués d’escoltar. Diria que a la
seva web es pot comprar. Potser està prenent més cura d’on posa els
diners. Recordo que llegint el bloc de l’artista llegia fa uns mesos que
no volia tornar a gravar si havia de posar diners de la seva butxaca
per a perdre’ls directament. No crec que sigui desencertada aquesta
sensibitat enfront les vendes, si tenim en compte el següent comentari.

La meva última menció és per a Pinker Tones i el seu
Modular. Porto dies escoltant a Myspace el àlbum sencer, o com a
mínim el que han deixat escoltar abans de repartir el seu disc pel
metro, en un acte de valentia contra les inclemències de les
discogràfiques digne de la meva reverència. Té un tres cançons potents,
les de la llista del Myspace, encara que amb aquest duo em passa que no
em cansen els seus temes, per això seguiré donant oportunitats a les
cançons que ja no figuren a la web. Segueixen sonant a  electrònica
impopular i desacomplexada, potser aquest cop amb un context més pop,
amblletres més descriptives i menys retalls.  El tema que més m’agrada
em temo que serà el que envellirà de pitjor manera, el "Sampleame", que
resulta en aquest context de drets d’autor i d’abusos discogràfics tota
una declaració de intencions del que hauria de representar la música.
Recomano fervorosament escoltar-la. S’enganxa.

És
elogiable la revolució the Pinker Tones, però temo que accions com
aquesta, de regalar cd’s i demanar als compradors que per a igualar el
que ells guanyarien venent un cd a tendes, comprin 1 cançó per Itunes
devaluï el seu material, i els converteixi en autèntics animals de
concert. Si més no, la música actual a Espanya demanava un gest com
aquest i només per això, ja mereixerien la compra de una cançó o dos via
Itunes.

En fi, mencionades totes tres, i no
convidades a la descàrrega per les facilitats que avuí dia ens mostren
Itunes, Youtube i Spotify, recomano escoltar com a mínim un cop aquests
àlbums. Son tres maneres valentes de enfrontar-se a uns dies no pas
fàcils per a la indústria musical, imaginatives i renovades.

Tweet