Kyrandia

Paraules senyalades no poden ser negades

Quan ets president i plegues.

Com son aquests dies! Es més que possible imaginar com plega un treballador, i més
en aquests dies de destrucció de feina, i com és d’improbable imaginar-se com plega una figura pública com un president per molt que es desitgi. Màxim si el president és el del Barça.

S’acaba una era, començarà una lliga. M’imagino al
Laporta arribant al despatx amb la capsa de cartró, típica escena d’acomiadament,
posant en uns pocs centímetres cúbics anys, fotografies i papers. Per
les darreres potser li val un USB, i pels anys, encara que, boig com està el món quatre més
quatre facin set, s’alegrarà potser de no haver de carregar tant de pes
i sobretot, de haver deixat el club molt millor que quan va arribar.
Quants records han de venir al seu cap. Quants em venen a mi:

Recordo que fa set anys hi havia un club a Barcelona
on piloteta no
entrava ni empenyent-la amb la ma, ni empenyent-la amb ampolles de JB i
caps de porc, on faltaven quartos, on la secció de futbol era la riota
quan el nom del club porta la lletra f davant de tot, on el president
duia a la deriva una institució que semblava tornar irremeïablement als
temps abans del segón adveniment de Cruyff acompanyat de una taqueta
anomenada S.A, en una
època on ningú es preguntava què volia dir polititzar un club i el
Reial Madrid s’emportava la lliga a la última jornada sense arrabassar
la victòria moral a aquella miraculosa Reial Societat de Denoueix, i es
permetia el luxe de fer fora al seu entrenador per a portar un
portuguès que pocs cops havia passat d’ésser segón entrenador. Qüestions
de librillo.

També
recordo una campanya electoral on ballaven noms i noms de futbolistes i
entrenadors que retornarien al Barça la seva dignitat. També recordo
que els que ara fan txin txin per la derrota del Laportisme nepotista
cantaven a la seu de campanya el Laporta president, Catalunya
independent
. Em fa mandra recordar gaire més. I si hagués
de resumir els set anys posteriors, mandrós de mi, ho faria amb tres
eslògans: Del "Aquest any sí,
passant pel "s’acaba una lliga, comença una era", acabant per
"l’escrivint la història" d’ara. Ara el club del que parlava al principi
del paràgraf es diu Futbol Club Barcelona i sí que el coneix tothom.

El major mèrit de Laporta és que marxarà i no
s’enrecordaràn d’ell en una bona temporada. En campanya s’ha parlat de
deute però no de pèrdues, d’expansió i no de recuperació. Amb la UVI
econòmica a casa d’altres. Ja no es parla ni de violència ni de
publicitats a la samarreta. Avuí dia, els fums estàn pujadíssims i amb
raó, el prestigi pels núvols i no mengem perdius per tendència
autodestructiva. Se’ns omple la boca parlant de idees buides de
contingut com la politització de un club i s’evita parlar de conceptes
com campanya electoral, que contenir, contenen poques lletres, però com a
poc mig milió d’euros, xifres de Benedito. 

Ja
se sap que no tot han estat roses i violes, i la prova son els escàndols
i les informacions que van dur a les dimissions. Emilio Castelar digué
un cop, mig segle abans del naixement del club que
va ésser el centre del món, que Todo cargo gratuito es inmoral, y
quien
no cobra se lo cobra
. Ho cito perquè Laporta marxarà deoxamt la
sensació que Gaspart i Núñez van deixar al partir, i suposo que
anteriors presidents que no conec: de negocis, comissions i malversació.
No m’ho crec tot. No em crec res, i em sembla que tota veritat dita en
alt és mentida, senzíllament perquè si el Barça o cap club important no
reportés res als qui manen, ningú hi voldria dedicar el seu temps. 

Ara, en Pedrusco, persona que he de reconèixer
que no volia que guanyés, té el gran repte d’oblidar la rancúnia cap a
la nèmesi i procurar aprendre una miqueta de la seva experiència.
Governar el Barça és una altra manera de governar Catalunya, i igual que
tot poder adquirit pel poble (en aquest cas el poble culé) erosiona.
Manar es basa en perdre padrins, guanyar enemics i arrossegar punyetes,
per a portar a bon port una idea. S’aguditza la cosa al Barça, més que
un club també per la seva capacitat de forçar situacions com un procés
electoral després de guanyar una Champions. El Sandro haurà d’intentar
contentar a tothom, i que no li creixin Sandros ni Giralts. No puc
desitjar res més que bona sort i felicitar per la victòria, però malgrat
la feina ben feta l’estalvia de conquerir el present i el futur inmediat, haurà
de treballar dur per a mantenir la línia.

Jo,
des d’aquestes línies, em declaro un Laportista confés i agraït.
Catalunya necessitava i necessita un home del seu perfil si pretén ser
quelcom més universal del que pot adquirir una regió. I al meu parer,
Laporta des del Barça ha defensat en el seu temps la dignitat i els drets d’un païs amb
molt més seny que els mitjans i els polítics. Es pot no agradar amb un discurs, però  no es pot enganyar, o anar sempre allà on bufa el vent. I aquestes coses no
se les pot recriminar ningú. El temps el tractarà millor, i si
desapareix de la vida pública, al 2016 podrà aparèixer a les eleccions
igual que ara fa el Núñez, amb el cap ben alt i essent recordat com el
que és… Qui ho diria.



1 Comment

  1. També se’n va parlar molt de Núñez en el seu temps… un dels meus primers records televisius és l’Arús amb una careta fent d’ell al Força Barça (el primer Crackòvia). A Gaspart el vaig veure en persona l’any passat en un dels seus hotels, molt arrugat… el que fa deixar la presidència i els maldecaps.

    No sóc laportista, ni sandrusquista, ni de ningú, però sí catalanista. I realment, Laporta ha abanderat la causa de manera global (tot i que els mèrits esportius jo els atribueixo a Guardiola, però va ser Laporta qui hi va confiar, un peix que es mossega la cua), sense embuts, defensant el que creu i sense voler agradar a tothom. Avui funda el seu partit. Ja veurem com li va.

Comments are closed.

© 2017 Kyrandia

Theme by Anders NorenUp ↑

css.php