Darrerament viatjant pel metro de can fanga, vaig veient les diverses versions de l’anunci del partit polític Esquerra Republicana de Catalunya, si és que encara s’en diuen així. Surt gent que ha fet coses i no se n’està de dir-les. Logotip d’esquerra i a criar la fama. Més o menys així. Alguns si que em semblen valents, sobretot els que defensen les causes socials. Però tot el que queda fora i és ficat al mateix paquet no em provoca més que esbufecs.
Em recorden moltes coses, però no a gent valenta. Em recorda a gent seguint dietes perquè un va perdre pes. A anys d’estudis malgastats per overbooking perquè un va fer nosequé que li va anar bé i va trobar feina, a gent perdent els estalvis perquè per molt que ho fes tothom, comprar segells no era bona idea. A famílies desallotjades perquè fa uns anys van seguir la hipoteca arriscada amb la que a un paio li anava la mar de bé. A gent creuant fronteres perquè els hi deien que si, que s’estava molt bé a un altre país i que coneixien a un cosí de no-se-quí que va fer el pas i ara viu com un rei. Entre altres coses més i menys tontes, és clar.
Son miratges, instants, fites relatives, no absolutes. Em toca els nassos de debò, perquè tota aquesta gent que s’ha atrevit, potser demà no tenen la sort de part seva i la pifien i el mon se’ls ensorra, condemnant-los a la major de les repúdies de la propera campanya. Alienament al ideari i les propostes per a la nova legislatura d’Esquerra, és massa pretenciós relacionar gent valenta a la que un dia les coses els hi van sortir bé amb el teu partit. Perquè els hi ha sortit bé dintre de una realitat on les propies decisions i les possibilitats que ofereixen les circumstàncies i el context. I les circumstàncies i el context, malgrat manessin, no crec que fossin gaire propenses al que voldria ERC. Mai se sap si podries enfonsar-te. Però és campanya electoral i aquí tot son garlandes.
…no dec entendre res. Però el mon està ple de rucs com jo, els hi asseguro. I de temeraris i de romàntics que s’estampen però moren amb les botes posades. Beneurats siguin.
P.D: A casa meva la web "gentvalenta.cat" no funciona, i imatges denunciables dels anuncis no trobo al google. Em sembla que han tancat la web o els he agafat en manteniment.
Almenys sabré que no sóc l’únic que durà les botes quan se’n vagi.
Jo és que simplement m’he dedicat a veure quin missatge pretenien transmetre amb cada personatge: “feminisme”, “integració”,… Vaja, el mateix que faig amb la majoria d’anuncis que veig durant dia a dia, saber què em volen vendre per llavors pensar si em val la pena fer-los cas o no. La majoria de casos acaba guanyant la meva desconfiança.
“Nunca vayas por el camino trazado porque conduce hacia donde otros ya han ido”.
Això és el que diu fer aquesta “gent valenta” als cartellets. Però la gent valenta de debó que jo conec no se’n vanaglorieja gaire del què ha fet. Simplement, miren enrere (el just, no gaire), cap als costats (sí, si que ho fan, no t’ho admetran mai, però) i donen gràcies en el fons per no haver-se estampat contra el mur de la incertesa, de la por o de la mala sort. Són més de “fets no paraules” però tampoc no són “grans homes normals” i potser sí tenen una mica aquella cosa de fer-ho una mica “millor”.
Foteses de la propaganda electoral, com bé ens diu, amb aquell punt de garlanda i un gir maquivèl·lic que s’amaga rere un optimisme massa optimista. I el millor de tot, que està comprovadíssim que no serveixen de res les campanyes ni canvien el vot (poden ajudar a decidir, al 7% indecís l’últim dia!). Vigili i no prengui mal per can fanga amb els cartells dels presidenciables que queden pels carrers i no s’amaguen a la xarxa.
Això és el que diu fer aquesta “gent valenta” als cartellets. Però la gent valenta de debó que jo conec no se’n vanaglorieja gaire del què ha fet. Simplement, miren enrere cheap mlb jerseys(el just, no gaire), cap als costats (sí, si que ho fan, no t’ho admetran mai, però) i donen gràcies en el fons per no haver-se estampat contra el mur de la incertesa, de la por o de la mala sort. Són més de “fets no paraules” però tampoc no són “grans homes normals” i potser sí tenen una mica aquella cosa de fer-ho una mica “millor”.