El dia 27 de Febrer de 2013, en una decisió no mancada de certa polèmica, l’Institut d’Estudis Catalans tancava una discussió lingüística arrelada en la primera dècada dels dos-mils i decantava amb aquell efecte retroactiu del que pressuposa que té raó i sempre l’ha tingut, que la paraula per denominar les pàgines online d’usuari orientades a mostrar articles cronològicament, seria anomenat, a partir del mateix moment i per tancar qualsevol discussió, blog. Tornant els conceptes de bloc i bitàcola al paper d’on no haurien d’haver sortit, quedarien les nomenclatures antigues en la mera anècdota, i poc a poc el blocaire català (nom del qual, mirant enrere em sona a boletaire) i altres denominacions d’origen menys conegudes esdevingueren un bloguer.

No és pas una queixa, no és pas un renec. Al contrari, com a ex-blocaire ho entenc. Cap comunitat lingüística -i això no ens eximeix als catalans- que vulgui créixer com a tal i ser reconeguda, en determinat moment ha de fer altra cosa que abandonar la romàntica etapa de l’exploració al desconegut i els castells a l’aire i ha de posar els mitjans que li calgui per poder reconèixer una estructura i posar un cert marc d’entesa. I fer-ho ens ha d’alegrar a tots ja que aquesta petita distinció és en la seva irrellevància símptoma de vitalitat de la blogsfera catalana, o si voleu, catosfera.

Reminiscències d’un passat gloriós, l’avantatge de tot plegat és que es pot recordar el que alguns vam aconseguir ser durant certes nits i dies (m’aventuro a dir que més aviat nits) quan bolcàvem les nostres ganes d’escriure, i llençàvem  ampolles al mar. La millor definició al que fèiem és aquesta que acabo d’escriure, pobres bèsties de nosaltres que esperàvem que algun desconegut parés la vista en les nostres carrinclones plantilles bonicament fetes en HTML entre les recomanacions d’altres bloguers, en pàgines de comunitats blogueres o senzillament que alguna paraula matxés en el cercador; i maldàvem per aconseguir el millor widget, posar a les nostres pàgines una andròmina falsa semi-automàtica que tragués música, un feed de notícies, la previsió del temps o acudits aleatoris. La pompa abans que la lletra. Ningú et compra un blog si no saps què posar-hi, i la blogsfera estava de capacaiguda, sent els blogs quelcom en extinció. Més o menys com ara.

Més enllà d’això, la gràcia està en el que hi va passar. Seguint els textos dels bloguers contemporanis que em van acompanyar, crec que la notícia positiva és que el temps que hi vam dedicar al tactac del teclat va ser exitós. Em falten dits per comptar històries: tots els  que van fer teràpia i se’n van sortir, els que van acompanyar la seva formació i van escriure fins que la feina els va deixar secs o sense temps per loguejar, els artistes que van fer del seu blog una eina i encara animen els seus personatges, fins i tot gent que ha deixat la droga i ha escrit la seva experiència cada dia, trobareu per la xarxa. I tot això pel gratuït preu de fer-se una compta i escriure-hi si es vol. La gent està plena de sorpreses. Benaurats els que posseïren posseeixen o posseiran un blog perquè sort serà de la seva banda.