Aquest article hauria d’haver estat penjat el 9-N. Malauradament ha estat impossible penjar-lo fins ara…

La ment d’un megalòman està plena de fronteres. Com un cim, tot allò poblant la ment dels homes normals que van a peu està ple de petitesa vist dels ulls de l’alçada, i no per mirar de tu a tu el cel un es guarda de la gàbia de prejudicis i altivesa, la distància perpendicular que fan senyors i homes que es mesura en poder, diners, aliments i aparença.

Per aquest motiu, pels catalans, per un poble farcit de burgesos i pagesos mancats  de tota monumentalitat i esplendidesa, amants del petit diner i comitè, pragmàtics, comuns i quotidians, poble de gregaris i habitants d’un indret intranscendent de la història del mon, no has servit mai cap simpatia.

Casualitats de la vida, prestes avui encuriosida la seva mirada en aquelles gents que s’han posat d’acord per celebrar i reivindicar el seu nom, i mentre pensa en les calloses mans que dipositen un paperet en les urnes, en el que s’hauran cregut alguns vestint pretensiosos vestits de diumenge,-probablement els pocs que tindran-, en la poca dignitat de les ulleroses mirades, esquenes corbes, arrugues tints i calbes, oblida que una gran massa de gent de posicions diverses i pensament distant s’ha posat d’acord per demanar-se quin paradigma volen que regeixi les seves vides, amb tot el cost que ha suposat i el molt al que s’ha hagut de renunciar. Oblda que aquest pot ser un moment històric, perquè oblidar implica haver concebut mai.

I mires encuriosida, expectant a veure si algú de nosaltres, podrit d’anarquia li clava un fi estilet a tot plegat; en el fons que tenim el defecte de ser més propensos a acomodar-nos en la doble negació, més que en afirmacions acords als canvis del nostre temps. Poble de defectes, igual tendim a mirar-nos massa al mirall i ser autocomplaents, i ens reconeixes perquè igual no passem els millors dies amb la nostra parella, que sembla encastada en un paradigma antiquat, i més d’un cop en la nostra vida hem viscut en la nostra decepció en la pèrdua i en la solitud. No sembla que vagi a passar res, que si més no és un senyal d’absoluta intrascendència

Tant en la teva llengua com en la nostra, el si no no és cap lloc, i tu, de la que es diu que erets una avançada al teu temps ens veus amb simpatia, i segurament brillaran els ulls al saber com ha canviat el món i segur . No et diré que no, però entre tantes coses si ens veiessis de debò mesuraries des de la teva aristocràtica regla i sota la teva distant actitud aquest dia i fins i tot veuries amenaçada la posició de privilegi. Tothom és qui és. Tot pel poble, des del poble, cap aquí viren les coses. Si no ens enganyen, és el nou mirall des del que hauríem de veure-ho tot. Però sobretot, princesa Sissí, perquè no estàs viva. Ets morta i el temps és nostre. I tant tu, com els nostres errors passats, i sobretot els èxits, història, greuges i miracles queden enrere. Mira el que vulguis noia, però recorda que la lluita és per no oblidar. Concretament, el que vam fer en vida.