La sobretaula, com a concepte païdor és en sí un moment ona part de tenir fred -si ets un bon català-, és el moment de la conversa. Tot i que el concepte de fer-la petar és una cosa que sembla banal i en algunes ocasions gandula, fet servir aquest moment amb certa intel·ligència, o al menys al seny, es pot convertir en una eina (més que una arma) per moldejar la conducta aliena. Quants hauran lligat sota una conversa de sobretaula, hauran tancat acords, manipulat, enredat , follat amb la ment, arreglat el planeta o canviat el rumb de la seva vida. Pels que no som de lletres, la paraula pot arribar a ser una perillosa arma de doble fil per que esbiaixa les coses que ens diu la natura, però evidentment la única manera que existeix per explicar-ho tot.

Amb tot el que tenim i sabem fer, amb tot el potencial que amunt explicava, som capaços d’entrenar ben poc la nostra retòrica. I, per desgràcia el procés sobiranista català és un dels temes que ens tornen més simples a la hora de convertir-nos en improvisats tertulians demagogs dels platons intereconomia  de casa nostra. I no deixa de tenir mèrit quan li hem pres el lloc al futbol, l’economia, premsa rosa i derivats.

El problema no és el tema en sí, sinó la divisió i la poca capacitat d’entesa entre les persones, que d’altra banda son un reflexe dels que ens manen i s’envien cartetes però no s’escolten. El procés d’independència de Catalunya té el poder de, en una taula plena de contertulians desconeguts i a priori ben avinguts, al aparèixer-se, de dividir i polaritzar les opinions de cadascun, afectant a partir d’aquell mateix moment qualsevol possible nou tòpic que pugues estar en voga fins al moment de separar-se, que presumiblement, després d’haver-se creat aquesta incòmoda situació, serà ben aviat. És pitjor, penso jo, que si m’aparegués en una taula i digués a la resta de companys, bé jo es que resulta que soc copròfag, perquè seria incòmode per raons evidents però a nivell personal, només jo com anunciador de dita mamarratxada estaria afectat.

Ara si em llegís algú i digués: No, vaja, això és guerracivilisme de pa amb tomàquet i vinet de més, d’això n’hi ha molt, simple polaritat social de barça-madrid, dreta-esquerra, marmite love-marmite hate… Segur?  Perquè  un fill de puta de dretes sol seguir sent de dretes i un fill de puta d’esquerres igual… però el portrait no varia. A vegades sembla que si parles amb un espanyol calmadet i de bona fe, que no es fa amb el procés català, en el fons, molt en el fons, sentiria cert alleugeriment en el seu cor poruc i ancorat en el passat quan els tancs rememoressin els vells temps i s’obrissin pas en la diagonal per suspendre l’autonomia que no ens mereixem. I no cal dir les pors que hi ha a independitzar la terra i fer-la un lloc d’allò més provincià i tancat, on tot el que faci olor d’espanyol no tingui cabuda. I si no es fa, muntar terra lliure 2.

La qualitat d’un article, al igual que la qualitat d’una conversa, depèn en gran part de l’alçada de mires dels temes que s’hi parli. Mirar al sol i apartar la vista del dit que l’assenyala és difícil, i saber llegir els temps que corren per fer els debats adequats, i parlar amb qui cal de com solucionar la els reptes dels nostres temps, és el que ens separarà de la irrellevància. Però ja ho deia el Guardiola, que tot costa molt…