Segons la Wikipedia i la geomorfologia, un meandre  és un revolt molt pronunciat en un curs d’aigua. El meandre es forma quan el moviment de l’aigua del riu erosiona les ribes i amplia la seva vall i esdevé força planera. Afegiré en la mesura del que se que és un procés cíclic, dependent del temps i dela inèrcia de les corrents, i una de les preguntes a la qual els éssers humans (feliçment) encara no hem donat una resposta, o si més no, una parametrització.

És un fenòmen curiós en el qual l’avançament del riu, a mesura que passa el temps, afegeix al seu curs una major curvatura en els seus revolts, de manera que, lenta i progressivament, va formant una corva cada cop més pronunciada pel que realment és l’avenç d’una petita distància. Arriba un punt en que aquesta distància és tan petita que la corba s’uneix, i el curs del riu prescindeix del mateix, deixant en el seu camí un anell d’aigua destinat a assecar-se. El curs de l’aigua, lluny de seguir en el seu òptim moviment, tendirà a formar-ne un de nou.

meandre

És possible que de tots els genis que hagi donat el segle XX, el més brillant que haguem tingut hagi estat Albert Einstein. Entre les moltes coses que ens ha donat i moltes de les quals encara no hem superat, va dedicar una mica del seu valuós temps a aquest fenomen de la natura i al 1926 va dedicar un article a una conferència sobre models transport de sediments, el qual va ser en certa manera, un dels inicis de l’estudi d’aquest camp

D’entre totes les coses que podria haver deixat al seu fill com a llegat amb una mica d’interès, de totes les contribucions a la ciència i en particular a la física, va recomanar al seu fill Hans Albert l’estudi dels fenòmens de la erosió per l’avenç dels corrents d’aigua i el transport de sediments, aconsellant-lo d’abandonar la seva vida tranquil·la i feta entre Suïssa i Alemanya i marxant als Estats units.

El fill de l’Einstein, Enginyer Civil i no físic, pobre home, suposo que es deuria dedicar tota la seva vida a intentar no allargar l’ombra del seu pare sobre el seu treball. Quaranta anys d’investigació sobre un fet que no és explicable d’una manera tan precisa com la gravetat o els efectes de la força, que depèn d’una component certament estadística i d’un anàlisi probablement allunyat del generalisme i més aviat en una perspectiva de treball feta a mida o cas per cas; i és ben possible que quan parlin del premi Hans Albert Einstein Award atorgat a les grans contribucions en aquest camp hagin d’acompanyar amb la facècia de “Ep, no el pare, el fill, que en va tenir (he, he, he)”.

Segurament sóc jo que li dono moltes voltes. Els investigadors estan fets d’una altra pasta. Mentre molts dels treballadors quan surten de la feina responen amb un “bé (o malament!) molta feina, ja saps…” quan se’ls pregunta sobre com els va la feina, l’investigador, que no rep cap input del món exterior, parla fins vessar la pròpia paciència sobre els dilemes de la seva lluita personal cap a una gran conclusió, petita a ulls del món.

Einstein només hi ha un, un gegant del coneixement modern, però probablement el senyor Einstein Jr, petit heroi hídric i anònim, que va morir mentres donava una conferència va aconseguir ser genial malgrat el cognom, i lluny d’amagar el seu cap sota terra, el va amagar capbussant-se sota els misteris de l’aigua. Al nostre món, hi ha molta gent que va per la vida dient que és fill d’algú, però el que de debò, i sota el meu parer és més admirable, és no comptar amb l’individu i formar part d’allò que diuen “ser nans a les espatlles de gegants”.

Això és progrés.