Tweet

M’agrada la política. M’agrada llegir llibres i diaris, xerrar amb qui no em badalli a la cara i tenir interessants debats. M’agrada tant la política, que, malgrat hom pugui haver cregut que la meva afiliació política vira cap a unes idees o persones, vull tenir clar de debò a qui i què donaré el meu vot i perquè no el donaré a la resta de propostes.

Per això m’he proposat en els següents dies anar als mítins dels partits que crec que potencialment podrien tenir certa representació al proper parlament.

Moltes gràcies per la seva atenció. 

Tweet

Tweet

Vaja, que algú ho havia de dir.

Tweet

Tweet

S’acaba una era, començarà una lliga. M’imagino al
Laporta arribant al despatx amb la capsa de cartró, típica escena d’acomiadament,
posant en uns pocs centímetres cúbics anys, fotografies i papers. Per
les darreres potser li val un USB, i pels anys, encara que, boig com està el món quatre més
quatre facin set, s’alegrarà potser de no haver de carregar tant de pes
i sobretot, de haver deixat el club molt millor que quan va arribar.
Quants records han de venir al seu cap. Quants em venen a mi:

Recordo que fa set anys hi havia un club a Barcelona
on piloteta no
entrava ni empenyent-la amb la ma, ni empenyent-la amb ampolles de JB i
caps de porc, on faltaven quartos, on la secció de futbol era la riota
quan el nom del club porta la lletra f davant de tot, on el president
duia a la deriva una institució que semblava tornar irremeïablement als
temps abans del segón adveniment de Cruyff acompanyat de una taqueta
anomenada S.A, en una
època on ningú es preguntava què volia dir polititzar un club i el
Reial Madrid s’emportava la lliga a la última jornada sense arrabassar
la victòria moral a aquella miraculosa Reial Societat de Denoueix, i es
permetia el luxe de fer fora al seu entrenador per a portar un
portuguès que pocs cops havia passat d’ésser segón entrenador. Qüestions
de librillo.

També
recordo una campanya electoral on ballaven noms i noms de futbolistes i
entrenadors que retornarien al Barça la seva dignitat. També recordo
que els que ara fan txin txin per la derrota del Laportisme nepotista
cantaven a la seu de campanya el Laporta president, Catalunya
independent. Em fa mandra recordar gaire més. I si hagués
de resumir els set anys posteriors, mandrós de mi, ho faria amb tres
eslògans: Del "Aquest any sí,
passant pel "s’acaba una lliga, comença una era", acabant per
"l’escrivint la història" d’ara. Ara el club del que parlava al principi
del paràgraf es diu Futbol Club Barcelona i sí que el coneix tothom.

El major mèrit de Laporta és que marxarà i no
s’enrecordaràn d’ell en una bona temporada. En campanya s’ha parlat de
deute però no de pèrdues, d’expansió i no de recuperació. Amb la UVI
econòmica a casa d’altres. Ja no es parla ni de violència ni de
publicitats a la samarreta. Avuí dia, els fums estàn pujadíssims i amb
raó, el prestigi pels núvols i no mengem perdius per tendència
autodestructiva. Se’ns omple la boca parlant de idees buides de
contingut com la politització de un club i s’evita parlar de conceptes
com campanya electoral, que contenir, contenen poques lletres, però com a
poc mig milió d’euros, xifres de Benedito. 

Ja
se sap que no tot han estat roses i violes, i la prova son els escàndols
i les informacions que van dur a les dimissions. Emilio Castelar digué
un cop, mig segle abans del naixement del club que
va ésser el centre del món, que Todo cargo gratuito es inmoral, y
quien
no cobra se lo cobra. Ho cito perquè Laporta marxarà deoxamt la
sensació que Gaspart i Núñez van deixar al partir, i suposo que
anteriors presidents que no conec: de negocis, comissions i malversació.
No m’ho crec tot. No em crec res, i em sembla que tota veritat dita en
alt és mentida, senzíllament perquè si el Barça o cap club important no
reportés res als qui manen, ningú hi voldria dedicar el seu temps. 

Ara, en Pedrusco, persona que he de reconèixer
que no volia que guanyés, té el gran repte d’oblidar la rancúnia cap a
la nèmesi i procurar aprendre una miqueta de la seva experiència.
Governar el Barça és una altra manera de governar Catalunya, i igual que
tot poder adquirit pel poble (en aquest cas el poble culé) erosiona.
Manar es basa en perdre padrins, guanyar enemics i arrossegar punyetes,
per a portar a bon port una idea. S’aguditza la cosa al Barça, més que
un club també per la seva capacitat de forçar situacions com un procés
electoral després de guanyar una Champions. El Sandro haurà d’intentar
contentar a tothom, i que no li creixin Sandros ni Giralts. No puc
desitjar res més que bona sort i felicitar per la victòria, però malgrat
la feina ben feta l’estalvia de conquerir el present i el futur inmediat, haurà
de treballar dur per a mantenir la línia.

Jo,
des d’aquestes línies, em declaro un Laportista confés i agraït.
Catalunya necessitava i necessita un home del seu perfil si pretén ser
quelcom més universal del que pot adquirir una regió. I al meu parer,
Laporta des del Barça ha defensat en el seu temps la dignitat i els drets d’un païs amb
molt més seny que els mitjans i els polítics. Es pot no agradar amb un discurs, però  no es pot enganyar, o anar sempre allà on bufa el vent. I aquestes coses no
se les pot recriminar ningú. El temps el tractarà millor, i si
desapareix de la vida pública, al 2016 podrà aparèixer a les eleccions
igual que ara fa el Núñez, amb el cap ben alt i essent recordat com el
que és… Qui ho diria.

Tweet

Del primer que he de parlar és del nou disc de MGMT,
Congratulations. Un gol per tota la esquadra per a aquells que
creien que la qualitat és passatgera i que la banda es quedaria en un
parell de One Hit Wonders. I això que Oracular Spectacular era
molt difícil d’igual·lar, un dels pocs àlbums on es pot dir que
s’aprofita tot. No només per la qualitat, sinó per la personalitat que
es desprenia. Potser els grans èxits de ràdio s’han amagat en un nou
treball més fosc i probablement més personal, vistes les referències a
músics en més de una cançó, però MGMT segueix sent una banda que sona a
innocent, sona a fantasia i sona encara fresc.

La
aposta és arriscada, perquè qui busca una còpia del anterior disc
millor que segueixi buscant novetats als prestatges de la fnac. La
banda, segóns he llegit, renega dels grans èxits i busca una major
harmonia. I la troba en cançons com Siberian Breaks, una d’aquelles
cançons de  més de deu minuts d’estirar-te i deixar-te portar,
recordant-me a grans peces del rock progressiu que fa temps que no
s’emulen. Per a mi, júntament amb Someone’s Missing, una cançó tampoc
exportable als grans concerts, son el millor del CD.

Un altre disc que crec que mereix l’atenció és el d’en Miqui
Puig, Homenaje a Barcelona. No és un àlbum novedós, perquè no
aporta res de nou, no és tampoc gran cosa, son només sis versions de
cançons, que son un homenatge intergeneracional per a algunes bandes que
ningú recorda. De Loquillo, El último de la Fila o Mishima segur que
ens enrecordem, però de BB sin sed, Los negativos i Los Salvajes no és
tan probable que ens vinguin a la memòria, per qüestions de dates de
naixement, i tot això. En aquest sentit, aquest homenatge és un gest
bastant generós cap a la introspectiva, per així dir-ho, en aquesta nova
actitud que sembla mostrar-nos ara el de l’Ametlla, més sensible al
underground i a la collita pròpia.

De l’àlbum
s’ensuma un esperit de sala Zeleste. La sala va acollir a moltes bandes i
molts artistes del moment, i pel que se, és motiu d’enyor des que va
ésser Razzmatazz. Era un recolzament antic al que ara anomenariem
indie,  en uns anys de música molt menys accessible que ara. Les
versions desprenen rebel·lia, com a mínim la que a Balmoral en Loquillo
no mostra, per molta nostàlgia que aquest ara dugui i que tan bé
entonaria amb els sons de Bagdad i Fenomenal. És una barreja dels dos
conceptes, amb un so més intens, amb més recursos de vent i electrònica
que fan que semblin més singles que les originals. Sona bé.

He de dir que m’he hagut de fer amb aquestes sis cançons
via Itunes. No se si està gaire disponible al mercat, físicament. Jo no
l’he trobat per moltes ganes que tingués d’escoltar. Diria que a la
seva web es pot comprar. Potser està prenent més cura d’on posa els
diners. Recordo que llegint el bloc de l’artista llegia fa uns mesos que
no volia tornar a gravar si havia de posar diners de la seva butxaca
per a perdre’ls directament. No crec que sigui desencertada aquesta
sensibitat enfront les vendes, si tenim en compte el següent comentari.

La meva última menció és per a Pinker Tones i el seu
Modular. Porto dies escoltant a Myspace el àlbum sencer, o com a
mínim el que han deixat escoltar abans de repartir el seu disc pel
metro, en un acte de valentia contra les inclemències de les
discogràfiques digne de la meva reverència. Té un tres cançons potents,
les de la llista del Myspace, encara que amb aquest duo em passa que no
em cansen els seus temes, per això seguiré donant oportunitats a les
cançons que ja no figuren a la web. Segueixen sonant a  electrònica
impopular i desacomplexada, potser aquest cop amb un context més pop,
amblletres més descriptives i menys retalls.  El tema que més m’agrada
em temo que serà el que envellirà de pitjor manera, el "Sampleame", que
resulta en aquest context de drets d’autor i d’abusos discogràfics tota
una declaració de intencions del que hauria de representar la música.
Recomano fervorosament escoltar-la. S’enganxa.

És
elogiable la revolució the Pinker Tones, però temo que accions com
aquesta, de regalar cd’s i demanar als compradors que per a igualar el
que ells guanyarien venent un cd a tendes, comprin 1 cançó per Itunes
devaluï el seu material, i els converteixi en autèntics animals de
concert. Si més no, la música actual a Espanya demanava un gest com
aquest i només per això, ja mereixerien la compra de una cançó o dos via
Itunes.

En fi, mencionades totes tres, i no
convidades a la descàrrega per les facilitats que avuí dia ens mostren
Itunes, Youtube i Spotify, recomano escoltar com a mínim un cop aquests
àlbums. Son tres maneres valentes de enfrontar-se a uns dies no pas
fàcils per a la indústria musical, imaginatives i renovades.

Tweet

Si anteriorment heu seguit el bloc,
sabreu que avuí dia ja hauria d’ésser enginyer (tècnic, no enganyaré a ningú). No encara,
malauradament. He de confessar que malgrat em graduï en un parell de
setmanes, he ajornat la consecució del paperet en favor del meu treball o
tesina de final de carrera. El fet ha aixecat una miqueta de
perplexitat entre companys de classe i biblioteca.

Ho
parlava amb companys: Què representa tal cirereta d’un pastís de tres
pisos i cinc anys? És un postre de mal gust que ens el hem d’empassar
per marxar del restaurant universitari per a probablement tornar l’abans
possible per a fer un màster-mós o un tiberi de segon cicle? És la última fulleta
de menta que ens empassarem abans d’esclatar? (tampoc hi ha gaires
opcions al carrer). O quelcom que podem fer per a gaudir-ne de la
experiència i dur el coneixement adquirit cap a alguna cosa La pregunta
resultà retòrica al cap i a la fi, i per cortesia ningú digué el que
pensà igual que jo callí mentre em perdia en temps verbals incòmodes.

Suposo que si ells em diguéssin tota la seva veritat
sentiria un discurs semblant a: Treu-t’ho de sobre ja, acaba com abans
millor i amb el que trobis. Et penses que et servirà a la vida laboral o
en la teva formació? Això és un llast per al teu proper any que
probablement perdràs. L’any que vé tancaràn moltes portes i ara que tot
canvia a Bolònia i podem sortir amb un títol que probablement serà
obsolet en temps express és hora d’afanyar-se i guanyar-se un bon lloc
en l’escalafó educatiu.

Suposo que si jo els
digués el que penso amb franquesa els diria que prendre cada repte com
si fos una astella o una estaca a arrencar-se amb violència és passar
desapercebut, capficat en l’evasió i en no en l’enfrontament amb tota
oportunitat presentada. Que s’ha d’estimar el que un fa. Que les coses
han d’acabar quan finalitzi el seu procés, i no quan una data t’ho
imposi, ja que tota feina feixuga acabada a corre cuita és subsceptible
de sospita d’ultratge. El formigó no endureix a voluntat. I que el temps
emprat en fer alguna cosa de la que se’n pugui treure un profit, no és
temps perdut, encara que el fruït d’aquest deixi tanta bona voluntat en
un error.

Per a gustos, els colors. Si llegeixes
primer l’argument dels meus amics i després el meu probablement quedi
d’un romanticisme de caire meravellós. Arguments llegits en ordre
invers, un regust de cruesa assenyada que denota certa veritat en el
fons. Com importa tenir la darrera paraula i què poc importa el debat
quan els assumptes es resolen amb una barreja de voluntat i convicció,
resultant la veritat i el model a seguir si hi ha hagut èxit. I igual que tenir la última paraula és el que et dóna un regust de veritat en un debat, acabar una feina de la millor manera suposo que compensarà amb una sensació semblant a tenir la raó.

Què més
dóna, fa dies que he escrit tot això, i tenia ganes deixar constància de
una decisió que només deixa constància de certa inseguretat sobre el que he fet.

Tweet

En una mitja marató tothom qui l’acaba guanya.

No és una paradoxa ni un topic dir que el primer respecta a l’últim com si fos el millor.

Sobretot és una lluïta contra la ment. La ment sempre va endarrerida del cos, perquè tendeix a defensar la integritat física. Per això tiba més una ment poc convençuda que un bessó al llindar de la pujada. És infantil una ment fatigada, igual que un nadó cansat abans de dormir. Sigui de 5, de 10, de 15 o de 20, hi ha un moment en que t’avisa que no podràs, que encara  que seria millor esmunyir-te entre la gent i abandonar el dorsal. En aquells moments arrossegues el cap com si fos una llosa

És una satisfacció inscriure’m en una cursa, rebre dorsal i obsequi, sortir a correr per l’asfalt on en unes hores els peus i no els vehicles governaràn i recorrer al ritme propi,

Suposo que si hagués de dir com correr, recomanaria bon calçat i ritme propi.

Tweet

Una de les peces més majestuoses de la música clàssica del segle XX és també una expressió per a anomenar a algú o quelcom pesat o repetitiu. Jo la faig servir sovint, suposo perquè la meva avia tenia i té la costum de dir-la.

I passa el que passa, que poc a poc la vida d’un s’allunya del bloc on s’hi sol passar hora i escaig per a enganxar un post a la mínima bufada de vent. Llavors sembles mort, acabat i només t’escriu un robot -afalagador, perquè m’ha espamejat tot el bloc – per explicar-te sobre sandàlies i les meravelles del Office.

Però aquest bloc és el Bolero de Ravel. Cíclic, amb més o menys força, acompassat el millor que pot i sobretot, de marcats intèrvals. Potser ara sona una simfonia fluixeta, però ja queda menys per al forte…

Tweet