Kyrandia

Serà perquè en les poques estones que disposo, m’he enviciat de nou a
Cheers i m’ha donat per imaginar que si els allotjaments son com
tabernes on els clients fent la fila que facin son els blocs que beuen
la birra dels posts en una mena de confiat autoservei al més pur estil
La Ovella Negra, Blocat deu ésser un antre majúscul, un dels més grans.

No
és que el servei vagi mancat d’encant. Té l’encant just dels llocs
humils, sense gaires floritures, cosa d’agraïr per salubritat. Però,
vist de una manera enginyeril, la estructura del garito, sense
estar mal fet, presenta problemes de resistencia que ja han superat el
Estat Límit de Servei i s’apropen al Estat Límit Útil, pobres. Mentre
passo les estones, de tant en tant miro les esquerdes en aquell sostre 
que fa temps que hem tocat i auguro que amb l’aplicació de materials més
ferms i millors estructures, tant en estètica com en durabilitat, més
d’un pensaria que ja no es fan les coses com abans.

Suposo que
aquest bareto es va convertint cada cop més en un d’aquells llocs
que s’amaguen en les ciutats on les paraules o la casualitat t’hi poden
portar. Malgrat per aquí sempre hi ha puesto, el senyor Mayday
Malone de torn sap que ja no impressionaria a ningú repartir pamflets
sobre les noves possibilitats de anar ebri amb el producte de la terra.
De fet, qui pot dir que va sereno avuí dia? I les multinacionals… el
producte vingut de fora… m’ha faltat temps per atacar al mateix yanki
que va possibilitar l’establiment. 

Tweet

Avuí que és diada popular no institucional i puc fer-ho,
vull recordar la història d’una petita cantonada que existeix al món.
Segur que tots la coneixeu. I si no la coneixíeu, ara que la situareu al
món, potser pensareu en ella durant uns instants.

A qui no li sona la història d’aquell país que no
va volia pertanyer ni a França ni a Espanya, que reivindicava i
defensava els drets històrics de una terra i d’uns habitants quasi mai
reconeguts, que durant un temps molt breu va assolir una independència
que li va ésser arrabassada de una manera poc gentil amb el pas del
temps, i que ha sofert la tirania assassina de llargues dictadures?

Alguns diràn que aquest regne/país va nèixer de la
il·legalitat, del populisme, de l’ambició personal i el desig de poder
de un excèntric aristòcrata. No crec que hi hagin gaires països que no
hagin vessat sang en fundació. Ningú traçaria fronteres antinaturals en
un món sense amenaces. I és per això que no em valen els arguments
acusadors d’aquells mateixos que, per no creure,  van segrestar els caps
d’estat i els van tancar per bojos, si es que algú en va sobreviure,
com tampoc em valdria arrossegar els meus arguments sota el llindar de
la història, com si no hagués viscut ningú després de tan importants
fets. En tot cas, no hauria existit ningú per a donar-los-hi
importància.

Probablement el projecte aglutinador
del regne de fa ja segles, que ara espera sense esperança en un
principat a la llunyana Galia no era un projecte que conferia llibertat
total als pobles autòctons. També es tacarà dient que el país era
l’intent de crear sibil·línament una avançada de França que no seria acceptada pel poble. Mai ho sabrem.
Només tenim la evidència que la constitució inicial del Regne reconeixia
la existència dels pobles que hi residien, els otorgava drets i deures
inherents, i els oferia un dret a decidir total en tota la seva vida i assegurava per primer cop la
llengua dels habitants de la terra com la oficial a tot el territori,
júntament amb el francés. Això els feia més lliures del que cap estatut  descafeinat i retallat pot assolir. Encara que de nou, m’he d’aixoplugar en el paraigües de les intencions que mai van resultar.

Canviaràn les banderes i
els colors igual que les llengües muten i els humans es barregen i
evolucionen sense perdre la capacitat d’anomenar les coses i
desdir-se’n. S’interpretarà la vida en funció de les drets i deures,
dels excessos i mancances. I no es compliràn les lleis de la física quan
passi el temps a la velocitat deguda i l’espai romangui inert i quiet,
amb la mateixa terra de muntanyes que van presenciar  batalles a la
llarga erosionants, i que tanmateix no les vàren tombar i foren de nou
inspiració per a noves guerres, potser canviant les dagues per piques,
les piques per arcabussos, o els arcabussos per la política, com demanin
els temps, igual protagonitzats per bel·licosos enamorats. Tot es
redueix al fet de no estar sota voluntat d’altri.

Havent arribat aquí, ja saps que estic parlant
del Regne de la Araucania i la
Patagònia. No se si trobariem un altre exemple al planeta terra amb
certes coincidencies, o almenys similituds, i ja seria massa arriscar-se a
parlar de vides paral·leles. Fruït de la bogeria o no, visca el Regne
d’Orelie i un any més, feliç diada de Sant Jordi.

Tweet

No cal viatjar gaire lluny endins la ment apocalíptica per trobar el desastre: Sovint, davant dels propis nassos, en aquest món que ahir moria pel glaç i demà ho farà per la calor, vas i et trobes que enmig d’ una preciosa platja del Marroc un riu d’aigües verdoses s’obre camí cap a l’oceà, i en una combinació amb l’atzar i les corrents oceàniques, dóna als escèptics un macabre present.

Mentre a un cantó de la costa separat pel riu s’aprecia paradisíaca i neta la visió de l’aigua i horitzó:

 
 
Un gir de 90-180 graus ens porta a la malaltia costanera:

Algues. Un fenòmen natural que en proliferacions excessives pot resultar desastrós. Organismes que creixen en una mesura justa segóns els nutrients aconseguibles en el medi marí/oceànic. Fent cinc cèntims, son les encarregades de fer orgànic substàncies inerts dintre de l’aigua amb una mica de llum. D’aquesta manera, concentracions d’amoni o nitrats poden ésser assimilades amb certa facilitat i causen un augment excessiu del nombre (algal bloom), que no només és perjudicial per a les costes, sinó per al desenvolupament de la vida submarina, ja que es produeix la eutrofització, un mantell de algues que impedeix la fotosíntesi de les plantes marines. Causa-efecte en deducció.

 
Coses així succeeixen amb els abocaments sense control. Jo, que tinc imatges basades en una data puntual d’una platja de la bella Asilah, no puc valorar si això és el pa de cada dia, ni tampoc puc deduïr els components del vessament, però si que se el mal que pot fer i m’imagino l’impacte a l’ambient. I la supèrbia ens fot fer pensar que com és el Marroc i és un altre lloc que és ben lluny del nostre tall de Marenostrum, aquí no passa, i fa quatre dies el nostre entorn, no només el mar, era etzibat per estropells d’aquesta mena. Diria que més enllà de no resultar ecològic, ni és higiènic ni és pas eficient. Qüestió de manies, o sensibilitats.

Tweet

És una mica trist haver de dir que escric aquestes línies engrescat per una proposta llegida a Hacesfalta
en motiu del dia internacional de la dona, que va ser dilluns passat i
no per iniciativa pròpia. Millor això que el full en blanc, si se’m
permet dir, i encantat de participar, pel fet de col·laborar, i per allunyar una mica tanta previsibilitat als escrits del bloc.

Jo, igual que tu, que gaudeixo de una situació
privilegiada per a viure en unes contrades on els drets de la dona ja
s’han reivindicat prou fins i tot per a quasi arribar a la certa
equitat entre sexes, no he hagut de veure més que en el relat d’altri els casos de maltractament representant de moment el nostre pitjor llast. Cert és que podriem estar millor, cert és que a altres
llocs s’està molt pitjor. Certa és la deriva inconformista que ens ha
dut fins aquí i que amb sort ens durà a l’equilibri. Per això, si vull
parlar de injustícies, em limitaré a fer-ho del poc que he vist, que és a fora i és subjecte a la pròpia impressió.

Shuma:
A certs llocs del mon vol dir vergonya social, cridada amb una veu
profunda i amb un matís ronc i profund, acompanyada gestualment d’un moviment
vertical de dos dits des de la templa a la barbeta, i que suposa senyal
acusativa de penediment. Qualsevol acte impropi del que se suposa digne
o "recte" en societat pot ésser sensible a la gesticulació. És basa
aquest concepte crec que en defugir o faltar a les tradicions del
Ramadàn, però també s’extrapola sovint  segons vaig apreciar.

Malgrat ésser dona, quan no ets ni del lloc ni del
context, escoltar aquesta paraula trencant l’esverat silenci de
carrer només pot  avergonyir pel fet de veure atacada la pròpia
discreció al fer-te notar socialment. En absolut taca la dignitat
com a les dones autòctones d’allà on vaig anar, que abaixen el cap, fent sentir un pes a
sobre barreja de humiliació, penediment i por per a no deshonrar la
memòria familiar. Aquest mot representa la pressió social de fallar a
uns principis davant  tothom. Uns principis que et fan vestir, actuar,
relacionar-te i viure de una manera totalment condicionada dintre de
aquella presó que és la realitat on no pots sortir. 

La
shuma ens mostra un graó que delimita qui pot accedir a unes
possibilitats i qui no pot. Evidencia  que la interpretació que es té
de una societat on homes i dones convivint és la de la desigualtat i la
imposició, basant-se en la interpretació de uns textos que, pel que he
sentit i observat, no semblen dir això. La shuma deixa, com resa aquell grafitti de Martorell, quelcom semblant a "El meu silenci, la teva comoditat"   

Suposo que no cal parlar de l’Islam o de cap religió, de l’Alcorà o de la correcció de les convencions socials per dir que posar shuma’s o equivalents per faltes d’actitud
personals, falta de respecte entre persones, puniment per actituds poc
cíviques o per a tot allò creïble en censura seria  just. Però no
shuma’s que enalteixin la voluntat de uns sobre altres, homes sobre
dones, en aquest cas.  És el que crec, és el que escric. 

Tweet

L’altre dia fent un ús abusiu de la pizza i estrella
damm en una de tantes converses vespertines a la típica tòpica casa
d’un amic de fora la ciutat on el futbol es tornava un cop més la única
derivació lògica de les nostres paraules malgrat a la televisió jugués
la penya, se’m va ocorrer acompanyar les meves teories amb la paraula
del moment, que no és cap altra que "Villarato". La resposta que em
vaig endur de un dels meus contertulians, que saltà com d’un resort i
de ben segur esperava que algú digués el mot em va obrir els ulls: "Ja
està, ho has dit, Relaño t’ha guanyat". Com pot guanyar aquest home a
algú que no coneix? No compro el seu diari, i si he de buscar resultats
i notícies esportives de caire espanyol tendeixo més als d’Inda. En
quin moment l’As m’ha jugat un pols i me l’ha guanyat?

Don
Alfredo Relaño, director de l’As, de Prisa, aprofito per a dir, ha
posat en un o molts titulars del seu diari aquest concepte que
personalment m’evoca una arcaïcitat plena de càlifes, sarraïns, deserts
i arquitectura islàmica entre altres coses, però no a futbol. Un
concepte que és intrusiu, tendenciós i que frega la cal·lúmnia de una
manera barroera. És insultant per a la intel·ligència del lector, si
ens aturem a pensar una mica. Insultant i provocador, per cert. Però
(no ho diré en la seva defensa) si fa que el teu diari vengui més
exemplars el posar en dubte la netedat de la lliga i la honestedat dels
àrbitres en favor del Barça o dels interéssos del senyor Angel María
Villar que el vendre una motxilla de CR9, està en tot el dret de vendre
al seu diari una informació mentre ningú el denunciï si no li dóna mal
de panxa empassar-se la seva suposada ètica.

Veia en un dels deliris de Di Caprio a Shutter Island com algú
li deia que quan et prenien per boig tot el que poguéssis dir reforçava
els arguments que t’assenyalaven. Igual hagués passat amb el concepte i
el diari si no fos perquè la resta de diaris es van sentir ofesos o bé
amenaçats. La llavor del villarato ni germinà ni va pujar pels arguments
del As, sinó per les contrarèpliques dels diaris catalans i el
recolzament de la resta amb els mateixos arguments. I és innegable que
per a existir només cal un mateix, però per a existir al món necessites
que et percebin els altres. I tothom avuí dia és sensible a aquest
regnat imaginari: Des del més radical Roncero fins al més sensat 
i avergonyit Segurola, passant per la legió de periodistes blocaires que se’n fan
ressò en articles que no son notícia ni son res.

Així
doncs, benvinguts a l’era de Relaño, o Relañato si teniu ganes de
venjar-vos de tan murri senyor que ens ha marcat un golàs, d’aquells
que no vénen d’un xut precís, que han aprofitat un malentès en la
defensa i han agafat al porter al pal contrari sense ser pas Ed Warner.
Com diria Pitxi Alonso: una jugada de pati de col·legi. I és que avuí,
el futbol d’elit, meravellós i màgic, es juga amb ploma i pilota (i comandament).

Tweet

Jo, que tinc més anys que pels a la barba que no em
creix, he viscut com tothom l’adolescència i no vull semblar l’avi quan
us dic que els meus teenages no vàren ser excessívament rebels,
ni idealistes ni heroics. La meva història s’escrivia amb el rerefons
de les Magic, en Sonic, Counter-Strik(e) i altres tòpics joganers que
s’afegien a les vergonyes i tartamudeigs amb el sexe oposat. Res fora
de lloc, fins al moment. Musicalment, jo i els de finals dels 80
gaudiem de una generació d’èxits que ara han caigut una miqueta en
l’oblit i que formen part de la nostra Oríginal Soundtrack: The
Offsprings, Sum 41, Millencollin, Green Day, Limp Bizkit i altres grups
que entraven en escena. Era un punk tovet, massa per la seva titlla,
potser. Una espècie de surf punk però a sobre de un Skate. I entre
aquests referents musicals, jo que nedava contra corrent, tenia uns
favorits, que eren els incombustibles Bad Religion.

Els vaig descobrir quan reprenia el meu somni infantil d’ésser taxista jugant al millor joc de conducció que mai ha existit i mai existirà. I escoltant-los, la seva música pot semblar el mateix to agressiu, sobreimpressionant i comercial que podria
oferir qualsevol banda sortida de Orange County. Vaig tenir la sort o
desgràcia de escoltar-los a l’etapa en que van abandonar el seu propi
segell, Epitaph, pedrera de molts dels grups abans esmentats  i es
traicionaven tocant per a Atlantic. Després, a base de discman i
obtenint amb els anys una col·lecció d’àlbums ben formadeta, vaig
apreciar que aquesta banda ja trentagenària carregava a sobre unes
lletres que anaven més enllà de la cridassa hormonada. Parlaven de misèria humana, control religiós, i filosofia.
Mala combinació no apta per a tots els públics. És una banda que ha
aconseguit l’èxit reinventant-se un munt de cops per a seguir un mateix
estil diferencial, que no sempre ha omplert sales. Amb el temps un
s’adona de la qualitat de la musical de fer semblar harmonioses dues
guitarres, un baix, una veu principal i sovint dues secundàries com a
poc.

I jo assenyalo (per no dir que desenterro
de la meva llista de herois de joventut) la figura de Greg Graffin, el
cantant, l’ideòleg de tot, que curiosament sempre s’ha rodejat de
bèsties del punk com Brian Baker o Brett Gurewitz que l’han salvat de
un mediatisme que mai ha demanat. Qui ho diria, que compagina la faceta
punk amb la de professor universitari a la UCLA. Mai ha fet la fila
d’un punk com per a pensar el contrari, i de la mateixa manera, es
passeja pels escenaris cantant arengues anarquistes reaccionaries que
apel·len a quelcom més que alcohol, sexe i dones. I no parlo bé aquest
home pel que diu, sinó perquè diu coses. Per això, com la vida i
miracles de la seva persona i de la banda ja està més que escrita i
grapejada a la wikipedia  recomano que dediqueu deu minuts al manifest Punk que va escriure.

No cal que digui que he perdut totes les ocasions que he tingut per
anar a veure’ls perquè era massa jove i perquè la música que m’agrada
no té perquè agradar a tothom. Suposo que si Bad Religion no té en compte que aquí no els vam tractar gaire bé
gaudiria amb un concert d’aquesta gent, encara que ja no freqüenti
aquests estils musicals. Encara que potser gaudiria més amb una
conversa, en la que qui sap si em portaria al seu bàndol ideològic i
m’afegiria a la seva revolució.

Tweet

2. Oh no, he ofès a algú i ara es pensa que soc un degenerat!: Si,
molt cofoi pots anar parlant de quelcom i de sobte va un i t’escriu que
ja està bé de riure’s o de parlar malament del colectiu tal, i llavors
t’amenacen, i et diuen que d’on has sortit, que no tornaràn a llegir-te
i que millor ves-te’n a fer punyetes perquè escriurà un post insultante
que serà pitjor que l’ofensiu post on parles que el diable de tasmania
és un animal simpàtic però no bufó (aquesta no m’ha passat, per sort).

Tweet

Tweet

Tweet

Amb tots els respectes per als inmigrants, perquè no soc pas cap xenòfob, crec que Vegeta és el paradigma del que sembla que sempre s’hagi volgut que sigui un forani: Un estranger que arribà a la terra parlant l’idioma més bé que en Silvinyo, fent servir expressions intimidatòries en el més perfecte dels catalans, com si en comptes de ésser del Planeta Vegeta fos un de Navàs que està empipat. Tothom voldria tenir inmigrants així, sobretot si tenen títols d’aristòcrata per a dissimular que tampoc tenen papers.

És cert que en principi l’objectiu del princep dels Guerrers de l’Espai era destruïr la nació, com tants altres des de Madrid. Es pot pensar que en Vegeta era un radical, un home de tendències assassines que es transformava en mico gegant  i que per tant  no s’adaptava a la societat. No ho crec pas. Tenia males influències, com aquell cap rapat amb el que va arribar que probablement li va menjar el cap amb idees de destrucció, franquistes i retrògrades. O el mag Babidí, que per culpa de no poder trobar una feina digna més que de lluitador, el va portar cap a la religió satànica de la M, de nou a destruir la nació. El  problema era nostre, no seu, perquè som intolerants amb aquells que tenen una altra cultura, i no volem aprendre d’ells, ni entendre la seva tradició, ni donar feina ni res de res.

Hauriem d’haver après de la natura d’aquella raça, de la simbiosi, esquitxar-nos de la seva cultura, tan espiritual i marcial, i haver fet una fireta on es pogués comprar aquelles armadures amb espatlleres tan amples, fer-se aquells extravagants pentinats cap amunt,o bé provar aquelles esferes que es desplaçaven de planeta en planeta a base de impactes. A canvi, segur que en Vegeta hagués estat satisfet de rebre tractament psicològic o fer-se cirurgia per a no transformar-se mai més en mico, o d’aprendre les nostres concepcions socials, tan encertades sempre. Amb el temps, segur que a aquest blanquet de pell se li hauria escapat un “sudaca” en la intimitat.

Però suposo que des de la arribada de Vegeta a la terra no es va fer tot malament, al igual que molts inmigrants que van posar també de la seva part. Ara és un entranyable malcarat que s’ha guanyat el record de tothom, i vès per on, s’acaba casant i tenint fills amb una noia de la terra. I s’humanitza del tot! Ja no vol portar aquelles robes bèl·liques. I el que no es digué a la sèrie és que a la mínima que va aconseguir els papers, va voler votar, i jo crec que en agraïment al creador de l’ascensor català, va votar Pujol (per a mi, Bola de Drac em recorda als anys del molt honorable). Segur que al final de la sèrie es fa del barça per a veure l’Oliver, i  cansat de bregar tant amb monstres, canvia el monstre bú pel monstre del “lo” i es desviu per parlar la llengua correctament. Visca Catalunya i visquin els catalans el millor que puguin.

Tweet